El tiempo perdido

RESSENYA

Llegir és una de les activitats que exigeixen més introspecció; un acte silenciós de connexió íntima entre una persona i un text que estimula un flux de visions imaginàries. Com capturar llavors l’estat mental d’algú que llegeix? Com representar amb imatges un procés abstracte que conté a la vegada tantes altres figuracions?

Durant quatre anys, la cineasta argentina María Álvarez va acompanyar de prop un grup d’adults grans que es reunien al Cafè Tribunals des de fa gairebé dues dècades per llegir junts els set volums de A la recerca del temps perdut de Marcel Proust. La majoria de les vegades anava sola, com a màxim amb un o dos acompanyants, però cap equip gran entrava amb ella al lloc. No tenia un gran pressupost, ni equips sofisticats, tampoc una història clara per explicar. En realitat, portava tan sols una curiositat genuïna i una voluntat que no es podia aturar i que s’expressa en l’atenció que presta als detalls, els rostres, els gestos i les paraules pronunciades en el seu film.

Al meu entendre, hi ha dues qualitats distintives en el cinema de la realitat: la paciència i la perseverança i crec que aquesta pel·lícula les honra a ambdues d’una manera curiosa, càlida i bella a través d’un compromís total amb l’espai, els subjectes i l’obra que la fonamenta. És estimulant percebre com el mètode d’Álvarez funciona gairebé com un acte de resistència enfront dels desafiaments de productivitat, eficiència i rapidesa que llastimosament acaben contaminant el nostre medi.

Explorant un procediment minimalista, proper i enginyós -de fet, se la sent com una peça feta a mà-, Álvarez aconsegueix donar una dimensió palpable i cronològica a la monumental sèrie literària, però especialment a una generació d’habitants de Buenos Aires. El tiempo perdido projecta la força col·lectiva d’un grup de lectors que troba una espècie de refugi en el text de Proust, imbricant els seus propis records i experiències amb els esdeveniments narrats en la novel·la d’una manera complexa i commovedora. Ho fan amb tanta passió, enginy i humor que m’atreveixo a dir que, d’alguna manera, aquest documental només podria succeir a Buenos Aires.

María Campaña Ramia
Programadora MajorDocs