SUR L’ADAMANT

Nicolas Philibert

Neix el 1951 a Nancy (França). Després de cursar filosofia, s’orienta cap al cinema i treballa com a ajudant de direcció, col·laborant entre d’altres amb René Allio i Alain Tanner.

El 1978, codirigeix ​​amb Gérard Mordillat el seu primer llargmetratge documental, La veu del seu amo (La Voix de son maître) en què una dotzena de caps de grans grups industrials (L’Oréal, IBM, Thomson, Elf…) parlen del comandament, de la jerarquia, del poder, a poc a poc dibuixant la imatge d’un futur món governat per les finances…

Del 1985 al 1987, Nicolas Philibert roda diversos documentals de muntanya i d’aventura esportiva per a la televisió i, a continuació, pren la direcció de llargmetratges documentals que es distribueixen a sales comercials: La ciutat Louvre (La Ville Louvre, 1990), El país dels sords (Le Pays des sourds, 1992), Un animal, animals (Un animal, des animaux, 1995),  El menys important (La Moindre des choses, 1996) a la clínica psiquiàtrica de La Borde, així com una pel·lícula-assaig, entre documental i ficció, amb els estudiants de l'escola del Teatre Nacional d’Estrasburg: Qui sap? (Qui sait?, 1998)

El 2001, dirigeix Ser i tenir (​​Être et avoir), sobre la vida quotidiana duna escola rural de classe única en un poble de muntanya, al cor del Massís Septentrional (França). La pel·lícula, Premi Louis Delluc 2002, té un gran èxit a França i a uns altres quaranta països més.

A Retorn a Normadia (Retour a Normandie, 2007), torna als fonaments d’una altra pel·lícula, rodada trenta anys abans al camp, on els habitants de la zona interpretaven els papers principals: Jo, Pierre Rivière, havent decapitat ​​la meva mare, la meva germana i el meu germà… de René Allio. Un jove Nicolas Philibert, ajudant de direcció, es va passar tres mesos buscant-los i seleccionant-los, de poble a poble, de granja a granja…

Amb Nénette (2010), ens trasllada a la Casa de Feres del Jardí de les Plantes de París per a un estrany cara a cara entre la degana i un orangutan femella, en captivitat des de fa 37 anys.

A La casa de la ràdio (La Maison de la ràdio, 2013) ens transportem al cor de Radio France, a la recerca del que sol escapar a les mirades: els misteris i el que es cou entre bastidors d’un mitjà de comunicació amb una matèria pròpia invisible: el so.

La seva última pel·lícula, De cada moment (De chaque instant) es projecta a sales des de l’agost de 2018.

Des de fa 15 anys s’han organitzat més de 120 homenatges o retrospectives de les seves pel·lícules, des del British Film Institute (de Londres), al MoMa (Nova York), passant per Bombai, Calcuta, Damasc, Tòquio, Seül, Pequín, Shanghai, Sidney, Melbourne, Moscou, Berlín, Varsòvia, Zagreb, Milà, Viena, Amsterdam, Hèlsinki, Vílnius, Copenhaguen, Edimburg, Lisboa, Madrid, Tessalònica, Barcelona, ​​Tel-Aviv, Mèxic, Bogotà, Santiago, Buenos Aires, São Paulo, Chicago, Berkeley, Harvard, Montreal…