Sota el títol Caçadorxs de papallones o l’escriptura documental Marta Andreu està davant d’emmascarats, sacsejats a mesura que avança el seu petit taller meandre en digressions, que acompanya de cites pessigo com la de María Zambrano: “El camí mai és capritxós, depèn del punt de partida i d’allò que vols realitzar, o salvar”.

Per a algú com Marta que no concep el documental com un gènere cinematogràfic “sinó com un gest creatiu, una manera de relacionar-se amb el món”, Només es pot copiar l’essencial, la qual cosa et va colpejar”; o paraules de la meva volgut John Berger.

Per a qui es posi davant l’escriptura del guió documental com si fos una pàgina en blanc, Marta els aconsella allunyar-se, per a incidir en la importància de la resta. “L’escriptura del documental no és un procés d’afegir, sinó d’extracció; és una cosa que té a veure amb el que va dir Miguel Angel: Vaig veure l’àngel atrapat en la pedra, esculpir per a alliberar-se”.

De la resta al descobriment, ja van dos distanciaments entre l’escriptura del guió documental i el de ficció, i encara que a l’hora de presentar un projecte, “l’escriptura social” que bé va denominar Marta Andreu, la primera es “personalitza”, però que no se’ns oblidi, “la imaginació com a forma de coneixement”. “A mi m’interessa l’escriptura creativa, com a forma de procés de treball. Aprendre a escriure per a arribar al cor de la pel·lícula”.

I va seguir: “No es tracta d’estar al servei de la realitat sinó de modelar la matèria per a crear una cosa nova. Escriure com qui qüestiona. Es tracta de deixar-se tocar. Transformació és una paraula màgica i no hi ha cinema sense ella”. Tocats! La bruixa Andreu ens estava transformant per a recordar-nos que “no documentem la realitat sinó la nostra trobada amb ella”.

Va arribar a la riba de la postveritat, “en aquests moments de la sospita, de la fabricació, en el qual la separació entre la imaginació i la cosa és més gran que mai. Mai se m’ocorreria defensar que l’observació i la fabricació és el cinema documental, no, però l’observació és una eina per a conèixer la naturalesa. I hi ha alguna cosa que ha de veure amb la memòria…”

“Cal aprendre a escoltar, entendre els límits i després preguntar-se el perquè, perquè jo, perquè em va colpejar això o allò”. Ens trobem amb la fragilitat. En el documental no són actors els qui es posen davant la càmera, decideixen donar la seva sí per raons molt àmplies però en la seva fragilitat, “en la pròpia, és on podem filmar a l’altre. Aprendre a entendre la fragilitat, trobar la bona distància, aquesta necessitat de dir-li a l’altre”. Què m’està tocant!

Ens va contar que en la seva obsessió per l’origen de les pel·lícules anys enrere va descobrir que “tot comença amb una pèrdua”, L’important és la trobada de la teva mirada amb aquesta pel·lícula. En la socialització de la pel·lícula haurem de dir-ho, però això no és periodisme, és una altra cosa. El cinema documental no filma les idees, filma la idea”.

I va arribar al seu tercer punt, perquè Marta sense fulles on seguir el seu esbós de guió de la xerrada és ordenada, hi ha una línia en el seu discurs, ple de ramals, de brises i aturades de vent. Mafalda i el gran Quino li van servir per a insistir que “el més important no és la identificació, perquè en cinema documental no existeix, es tracta de buscar l’aigua profunda de la pel·lícula”. Aquesta tercera “capa” és el “atemporal”. “Trobar el sentit profund. Aquí està l’essència”. Alicia enfront del mirall. “Què l’el que estic explorant?”

La xerrada va seguir i va seguir a ritme de jazz: “La bellesa és posar ordre al caos perquè així podrem sentir que una cosa generosa podrà sorgir”.

Lourdes Durán