Potser perquè establir bogues sigui igual o més difús que traçar línies obertes, un cineasta com Isaki Lacuesta ha triat emmarcar el seu masterclass ‘En els límits de la realitat’. Ha triat de la seva filmografia dos títols: La leyenda del tiempo, rodada entre 2004-2005 a l’Illa de Sant Ferran a Cadis, i Entre dos aguas, rodada entre 2015 i 2018. L’escenari i els protagonistes són els mateixos: el territori de Camarón i els germans Isra i Cheíto, dos gitanos marcats per l’assassinat del pare. No és igual la mirada de qui mira, ni per descomptat, la dels protagonistes.
“Els equívocs són generals quan es parla de cinema documental i de ficció. Jo prefereixo parlar de cinema preparat a cinema imprevist. Ho comparo a la diferència entre la música simfònica i una jam session. En les meves pel·lícules hi ha dels dos. La meva intenció és fer un retrat i per a això a vegades utilitzo estratègies de ficció, i altres no”.
Coneixedor de les tècniques narratives, per això pot saltar-les-hi, Lacuesta es va servir de la seva opera prima Kravan vs Kravan com a preàmbul per a portar-nos al barri de la Casería de San Fernando, i ens va contar que “en la història d’aquest personatge desaparegut cent anys enrere vaig treballar amb un guió escrit, pla contraplano, amb recerca històrica i periodística, i mentre la faig veig que el que m’interessa és el que no podia preveure. Un entrevistat esmenti i la cambra ho capta, com capta la veu, el rastre, les petjades…. Són aquests moments els que m’interessen captar. Aquesta llista d’emocions”.
“El cinema documental permet ficar-nos al cap d’una altra gent. Tinc la sensació que avui que podem moure’ns estem més tancats en el nostre. Les ciutats estan dissenyades perquè et creuis amb els de la teva classe”, opina.
Es llança a degollament al qual acabaria sent el seu segon llargmetratge: La leyenda del tiempo, amb guió obert, armat dia a dia, any a any, els nens protagonistes creixent, dificulta el finançament, però s’aconsegueix. Recorda les dificultats de Mercedes Alvárez i la seva bella pel·lícula El cel gira, i agraeix a José Luis Guerín i a la seva pel·lícula En construcció que obrís camí. “Va crear model i va ser referent”.“El repte d’una pel·lícula no escrita és com si fos la primera vegada, un aprenentatge de nou”, va apuntar.
Deu anys després va arribar Entre dos aguas, amb canvis substancials: “treballem el pla seqüència i en digital, perquè crec que la textura digital serà la que millor retrataria a aquests nens crescuts, i a nosaltres mateixos”. “I ja que parlem de límits, en aquesta es va treballar des del pacte i l’improvisat, els dos registres. Entre dos aguas és una pel·lícula de ficció i personatges que interpreten coses que mai els ha ocorregut”.
Trufó la seva xerrada d’anècdotes fins a desembocar en una confessió: “Els documentals que faig cada vegada els concebo més com una instal·lació. Escoltar-li és tan plaent com veure les seves pel·lícules, ‘En els límits de la realitat’.
Lourdes Durán
