En un moment en què el món laboral està sent mossegat en la jugular, la primera DocSessions es va centrar en el com ‘Viure de la realitat’ en un sector, el cinematogràfic, en permanent sagnia. Els convidats, Andrea Guzmán: jurat de MajorDocs, programadora i fundadora de DOCMA, l’Associació de Documentalistes; Jacques Bidou, reconegut productor que ha avalat a cineastes com Patricio Guzmán, Marc Recha, Rithy Panh, entre altres, i el cineasta Juan Palacios, el llargmetratge del qual “Meseta” va obrir la secció oficial de MajorDocs.
“Prioritza la relació professional a la personal?”, va llançar el moderador Miquel M. Freixas. Un gran sospir de Bidou ens va posar en situació. “Tota la vida és professional i personal perquè tot està lligat. M’és difícil establir la diferència perquè treballo tot el temps”. Aquí està el quid, conciliació familiar?, quin preu es paga, qui, les famílies, els amics, el propi creador? Juan Palacios es va manifestar en semblança sentida al francès: “La vida personal és també el temps que et dediques a tu mateix, que no és rodar. És difícil separar; es barregen”. Va arribar la veu de la dona: “La meva visió és diferent, perquè no faig pel·lícules però sí que és una passió. Per a mi el meu treball és la meva vida i la meva vida és el meu treball. No descuro a la meva família però sempre estic atenta”.
La següent pregunta llançada per Martí Freixas va tocar l’espinós tema de l’ètica del cinema documental que treballa amb la realitat, és a dir, no actors, no diners, invasió de l’esfera particular de les persones que diuen que sí a posar-se davant d’una cambra gratis.
Bidou va reiterar la seva premissa inalterable: “Si no hi ha posició ètica, no hi ha pel·lícula”. L’experiència de Palacios en el rodatge d’Altiplà, al poble dels seus avis, li va permetre “implicar-se amb les persones, al principi sense cambra, els vaig coneixent. Requereix temps. És cert que com estàs tot el temps demanant, m’incomoda, i encara que intento establir una relació al mateix nivell, no ho és; nosaltres tenim una relació de poder”. Andrea Guzmán va afirmar que “en les pel·lícules es queda la petjada de la relació que has establert amb els personatges”. Vaig recordar les pel·lícules del seu pare Patricio, que tracta amb un infinit respecte als qui posa davant la càmera.
Llocs a somiar, Martí Freixas va plantejar imaginar que el cinema documental donés diners. “La vostra passió, ètica, seria la mateixa?” Juan Palacios va ampliar el seu ja de per si mateix gran somriure i va assegurar que “estaria les mateixes hores”. Bidou va recol·locar la pregunta en matisar que “és una qüestió de passió, no de diners; si vols fer diners no facis documentals, fins i tot ni pel·lícules de ficció. Aquesta vida sempre és precària. I va rematar Andrea Guzmán: “Quan a una li agrada el que fa, ho farà igual”. No hi ha remei! Afortunadament per als amants del cinema.
La supervivència dels cineastes, de la troupe del cinema, es veu obligada a la pluriocupació. “A mi m’enriqueix, per exemple, fer classes”, va confessar Andrea Guzmán, addicta a la docència des de fa relativament poc. Juan Palacios no va negar la major, que sí, que “diversificar és enriquidor, però seria millor si només em dediqués a fer cinema i cobrés bé per això”. I Bidou, amb un carrerón professional que li avala, va compartir el seu ‘Viure de la realitat’: “Si no faig ficció, no puc sobreviure”.
Es va concloure la trobada amb el perquè, el per a què, s’acosten els uns i els altres a un tema en concret.
“No sóc conscient. És un joc de fascinació, d’aquest lloc, de com puc donar-li vida en l’espai i temps. No sé si busco fer una cosa útil”, va contestar Palacios. Bidou es va posar pràctic: “Fer cinema és un treball, i hem de viure d’ell. No és una passió de vacances”. Andrea Guzmán va recordar l’obvi: “Un cineasta ha de tenir clar un objectiu, el seu projecte”. Molts ho obliden.
“Quan em saturo veient pel·lícules que no m’agraden i de sobte trobo el que m’agrada, em recordo perquè sóc aquí”. La frase de Freixas va deixar en el cel blau del matí del dimecres 30 de setembre, aquest lloc de felicitat que es troba en el bon cinema.
Lourdes Durán